T12 - Ben Bela, presoner de París

"Cronos" estrena "Ben Bela, presoner de París"

Encara queden zones fosques en el conflicte francoalgerià, com el segrest de l'avió en què viatjaven un grup de dirigents nacionalistes algerians durant les negociacions per posar fi a la guerra d'Algèria

Una escena del documental "Ben Bela, presoner de París"

"Ben Bela, presoner de París"

Encara queden zones fosques en el conflicte francoalgerià, com el segrest de l'avió en què viatjaven un grup de dirigents nacionalistes algerians durant les negociacions per posar fi a la guerra d'Algèria. El 22 d'octubre de 1956, quatre dirigents històrics del Front d'Alliberament Nacional (FLN) viatgen amb avió del Marroc a Tunísia, on s'ha de fer una reunió per proposar una alternativa al conflicte. La delegació algeriana està formada per Ahmed Ben Bela, Hocine Ait Ahmed, Mohammad Kidher i Mohamed Boudiaf, acompanyats pel professor Mostefa Lacharef.

Els serveis secrets francesos, al càrrec de la vigilància d'aquests líders, amb seu al Caire i sota la protecció de Nasser, perpetren un canvi en el pla del vol de l'avió DC-3, que surt de Rabat però s'acaba desviant a Alger, amb una escala prèvia a l'aeroport de Son Sant Joan (Mallorca). Aquest acte de pirateria, el primer en la història de l'aviació civil, és denunciat per totes les cancelleries i es converteix en una operació totalment contraproduent: anul·la els esforços fets per a una unió del nord d'Àfrica que involucra el govern francès de René Coty, deixa el FLN sense els seus portaveus més experimentats i reforça la determinació dels seus companys a la resistència. Les negociacions especialment secretes entre el FLN i el govern francès finalitzen amb l'acord següent: autonomia durant deu anys per a Algèria, amb un parlament algerià elegit per sufragi universal, amb una representació de garanties europea i la gestió conjunta d'alguns ministeris, com Defensa, Finances i Afers Exteriors. De fet, el que acabava de canviar, més enllà de l'increïble gir dels fets, era el curs de la història comuna entre França i Algèria.

Ben Bella i els seus companys van a passar sis anys en captivitat a França, on es perfila una altra lluita: sobreviure i mantenir vincles amb els seus companys d'armes. Detinguts en un primer moment a la presó de la Salut i a Fresnes, el general De Gaulle temia per les seves vides i per protegir-los dels activistes de l'OAS -l'organització politicomilitar clandestina francesa creada el 1961 per defensar la presència francesa a Algèria- ordena el seu trasllat a Fort Liédot, a l'illa d'Aix.

Així, amb la màxima discreció, col·laboraran en la solució del conflicte francoalgerià. Des del març de 1959 fins al maig de 1961, el Fort Liédot serà una plataforma de negociació que tindrà com a actors una multitud d'advocats i d'emissaris de l'Elisi. Traslladats primer al Castell de Turquant (Maine-et-Loire) i després al castell d'Aulnoy (Sena i Marne), seran alliberats després de la signatura dels acords d'Evian, que van posar fi a la guerra d'Algèria el 18 de març de 1962.

Com eren aquests homes que van passar de presoners a negociadors? Quins van ser els seus vincles amb el món exterior? Quins van ser els seus advocats i quin paper van jugar? A través d'arxius inèdits -especialment de l'espionatge d'informació general- i dels testimonis, la pel·lícula "Ben Bela, presoner de París" ("Dans l'ombre d'un guerre") reconstrueix el curs d'aquests presos tan especials. Un d'ells, Ahmed Ben Bela, es convertiria un parell d'anys més tard en el primer president de l'Algèria independent.

T12 - Berlin 1961

"Berlín 1961", a "Cronos"

Quan s'aixeca el mur de Berlín, quatre joves han de prendre una decisió que tindrà conseqüències per a tota la vida: acceptar la separació de la ciutat o tractar de travessar la frontera d'alguna manera. Aquells estudiants, llavors separats pel mur i avui septuagenaris, van mantenir el contacte al llarg dels anys i des de la caiguda del mur tornen a reunir-se regularment.

"Berlín 1961", a "Cronos"

En l'últim dia de classe, el juliol de 1961, i amb els exàmens finals acabats, quatre amics es diuen adéu, com cada any: "Fins després de les vacances!". Durant cinc anys han anat a classe junts i s'han fet amics.

Però aquell estiu Europa es divideix en dos blocs de poder. A Alemanya, la divisió s'executa a través de la ciutat de Berlín, amb l'inici de l'aixecament del mur a partir del 13 d'agost. Els sistemes en conflicte xoquen i cada meitat de la ciutat pertany a una potència mundial. Pels berlinesos, la ciutat sencera continua sent un tot i, de fet, mig milió de persones van d'un costat a l'altre cada dia. Entre aquestes persones, hi ha Rüdiger, Eva, Christian i Heidi, que no poden anar a l'escola secundària a l'est i han d'anar a una "ostklasse", una escola al Berlín Occidental a la qual també assisteixen nens del Berlín Oriental.

Berlín és una ciutat amb 81 punts d'encreuament de fronteres, una ciutat amb dues monedes, una ciutat en què creuar el camí no vol dir canviar només de país, sinó també de sistema polític. Els controls fronterers són una rutina diària per als joves i la curiositat de la guerra freda forma part de la vida dels estudiants de l'escola de Kepler.

A partir de l'alçament del mur, cadascun d'aquests quatre joves s'enfronta a la decisió que han de prendre en poques hores: acceptar la separació o tractar de travessar la frontera d'alguna manera? Els esdeveniments de finals de l'estiu de 1961 tenen conseqüències duradores en aquells estudiants avui septuagenaris, que van mantenir el contacte al llarg dels anys i que des de la caiguda del mur tornen a reunir-se regularment.

La pel·lícula "Berlín 1961" ("Die classe - Berlin 61") és la història d'aquella classe i un reflex de l'absurd de la guerra freda i de les contradiccions de l'època, unides en aquest microcosmos de quatre joves estudiants.

T12 - Aula 70, els nois de la Via Júlia

"Cronos" estrena "Aula 70, els nois de la Via Júlia"

Tres joves científics italians van salvaguardar la feina d'anys de recerca científica de les bombes dels nazis

Una escena d'"Aula 70, els nois de la Via Júlia"

"Aula 70, els nois de la Via Júlia".

Roma, estiu de 1943. Tres homes joves empenyen un carretó atrotinat a través dels carrers d'una ciutat encara sota la commoció del bombardeig que acaba de tenir lloc. En el carretó, sota unes mantes militars i empaquetat de la millor manera possible en caixes de fusta, hi ha un delicat aparell experimental que ha escapat a la destrucció.

Uns dies abans, mil tones de bombes han caigut sobre Roma. A la Universitat, tres joves investigadors -Ettore Pancini, Oreste Piccioni i Marcello Conversi- tenen la intenció de salvaguardar la feina d'anys de recerca científica, protegint el seu valuós equip d'investigació de nous atacs: han de portar-lo a un altre lloc, a una zona més segura de la ciutat. I així, carreguen tot el material en un carretó i el transporten al Liceu Virgili, un lloc més segur en aquella "città aperta" per la seva proximitat a la basílica de Sant Pere del Vaticà.

En veure'ls passar pels carrers de Roma, suats, demacrats pel cansament i amb aspecte de venedors ambulants, enmig d'una situació que pot semblar fins i tot simpàtica, prenem consciència del drama que els suposa salvar el tresor científic del físic italià Enrico Fermi, que el 1938 havia estat guardonat amb el Premi Nobel de Física. Va ser aquest fet, l'elecció de continuar la seva investigació tot i la guerra cada vegada més devastadora i l'amenaça de la detenció i la tortura per part dels nazis, el que va fer possible que un dels descobriments científics més importants del segle XX, sobre la física de les partícules, acabés veient la llum.

T12 - Waterloo, l'última batalla

"Waterloo, l'última batalla", a "Cronos"

En el bicentenari de la derrota definitiva de Napoleó, "Cronos" estrena aquesta producció que ens transporta a la mítica batalla. La derrota definitiva de Napoleó.

"Waterloo, l'última batalla", a "Cronos"

Excel·lent docudrama que descriu hora a hora, fins i tot minut a minut, amb precisió científica, un dels escenaris bèl·lics més famosos de la història. Els historiadors intenten resoldre totes les incògnites d'un enfrontament que ha esdevingut un mite; una batalla que va enfrontar dues figures polítiques i militars com Napoleó, per al qual va suposar la derrota definitiva, i Wellington, que va qualificar-la "del final més proper que hagis vist mai de la vida".

Aquesta Waterloo no s'ha vist mai, reflectint tota la cruesa de la sang i del fang d'aquell camp de batalla, amb el segell de la cadena francoalemanya ARTE. El director, Hugues Lanneau, adverteix les ànimes sensibles que ha portat la càmera fins al cor mateix de la lluita, cosa que ens fa perfectament conscients de "la immensa carnisseria que va causar la mort d'una manera atroç a milers de soldats".

"Waterloo, l'última batalla" ("Waterloo, l'ultime bataille") és també una cita plena de suspens, viscuda a través de cinc personatges de ficció, en un cara a cara que a vegades es fa insuportable. A pocs metres de distància, els soldats es maten en un terrible cos a cos, entre trets impredictibles i bales de canó que trituren cames i seccionen caps. Napoleó no va preveure que en un camp de batalla inundat per la pluja la contundència bèl·lica perdria eficàcia, un camp que va quedar tapat per la boira causada per la pólvora dels projectils fins al punt que només les banderes de cada bàndol podien evitar que els soldats donessin mort al seus companys d'armes.

La realització es complementa amb extractes de dues pel·lícules de ficció fetes fa més de quaranta anys; una en blanc i negre, de Karl Grüne, i una altra en color, de Serguei Bondartxuk. Alhora, quatre historiadors analitzen el curs de la batalla a cada hora i ens ajuden a entendre el gran error tàctic comès per l'exèrcit de Napoleó. Amb tot, persisteixen encara alguns dubtes del debat que es va encetar en una data tan assenyalada que va canviar el destí d'una Europa que després viuria vint anys de pau.

T11 - Vides reals, guerra real

"Vides reals, guerra real", a "Cronos"

Joves soldats que van participar en la Primera Guerra Mundial són els protagonistes de "Vides reals, guerra real", una sèrie documental de la BBC

Una imatge del documental "Vides reals, guerra real"

"Vides reals, guerres reals" ("Our World War") és una espectacular sèrie de tres capítols, produïts per la BBC, en què els protagonistes són joves soldats britànics que van participar en la Primera Guerra Mundial. Tres històries de tres batallons reconstruïdes a partir de les cartes i els diaris escrits per aquests soldats: "El primer dia" ("The first day"), sobre el batalló dels Fusellers Reials a la batalla de Mons; "El batalló dels col·legues" ("Pals"), un regiment format per una colla d'amics voluntaris, i "La màquina de guerra" ("War machine"), un batalló a bord d'un tanc a la batalla d'Amiens.

El primer dia

La Primera Guerra Mundial ja ha esclatat, però els soldats britànics encara no han entrat en combat. A Mons, una ciutat envoltada de ponts, s'hauran d'enfrontar a les tropes alemanyes, més nombroses. L'estrena dels britànics en la guerra no podria ser pitjor.

El batalló dels col·legues

"Vides reals, guerra real", a "Cronos"

El 1916, els camps de batalla de la Primera Guerra Mundial ja no enganyen ningú. La guerra ha perdut tot el romanticisme que hauria pogut tenir en algun moment al pensament dels que hi lluitaven. El fang, el dolor i la crueltat són els amos i senyors del camp de batalla.

La Gran Bretanya, que al principi de la guerra havia confiat només en un exigu exèrcit professional, ha començat a reclutar joves treballadors per anar al front; són els anomenats "batallons d'amics", formats per col·legues de feina i amics de barri. A tot el país, grups de joves amics i familiars s'allisten al mateix temps i són destinats a lluitar junts. I, tal com va anar la guerra, a morir junts.

Aquest és el cas real que els oferim avui a "Cronos". Uns administratius de Manchester decideixen allistar-se per combatre plegats. Una vegada arribats a terres de França, a prop del riu Somme, la seva visió de la guerra quedarà sotraguejada davant la implacable cruesa del combat i la injustícia de la vida militar.

La màquina de guerra

"Vides reals, guerra real", a "Cronos"

Els últims mesos de la Primera Guerra Mundial, la tecnologia de la destrucció ha avançat molt. Som al 1918, i els exèrcits, les tàctiques militars i les armes que s'enfronten en aquell moment poca cosa tenen a veure amb les que van xocar per primera vegada a mitjans de 1914, quatre anys abans.

Un dels símbols d'aquest canvi de model bèl·lic és el tanc. A meitat de la guerra, el 1916, els primers tancs havien entrat en acció, amb uns resultats més aviat minsos. Però, a mitjans de 1918, els tancs, especialment en el bàndol aliat, havien adquirit una potència de foc i una mobilitat que els feia uns adversaris temibles en la batalla.

Després de l'última gran ofensiva alemanya de la primavera, durant l'estiu, els aliats van planejar un avanç amb una nova tàctica, el desplegament de carros de combat seguits d'infanteria. Aquesta nova manera de combatre es va provar en la batalla d'Amiens i el resultat va ser un èxit, malgrat les destrosses que hi va haver en els tancs.

  

T11 - L'heroi cec

"L'heroi cec", a "Cronos"

Docudrama que recrea la resistència que va oposar un home cec al règim nacionalsocialista. Una de les seves protegides explica com l'empresari Otto Weidt protegia de la Gestapo els seus treballadors.

"L'heroi cec", a "Cronos"

"L'heroi cec", a "Cronos"

"L'heroi cec" (Ein blinder Held – Die Liebe des Otto Weidt) es un film alemany de 2014 que explica la història real del fabricant de raspalls Otto Weidt, que va aconseguir protegir la petita plantilla jueva del seu negoci de Berlín durant el temps del nazisme. Weidt va utilitzar una barreja de subterfugi, actuació, adulació, aparent submissió, perseverança, enginy i suborn per protegir els seus treballadors jueus de la Gestapo.

La pel·lícula se centra en la relació amorosa entre Weidt i la seva jove empleada jueva Alice Licht, així com en els esforços de Weidt per salvar la vida dels seus empleats jueus, especialment d'Inge Deutschkron i Alice Licht. Weidt va ser honrat pòstumament el 1971 amb el títol de "Justos entre les nacions" per les seves accions.

La pel·lícula va ser emesa per primera vegada a la ARD el 6 de gener de 2014 i ha rebut crítiques positives per la seva representació realista i emocional de la història. La pel·lícula combina escenes recreades amb material d'arxiu de l'època i contribucions i comentaris de la mateixa Inge Deutschkron.

T11 - La meva filla Anna Frank

"La meva filla Anna Frank", a "Cronos"

La història que ens descobreix aspectes d'Anna Frank que mai no s'havien donat a conèixer.

Una imatge del documental "La meva filla Anna Frank"

Durant la Segona Guerra Mundial, la jove Anna Frank i la seva família van estar més de dos anys amagats en una casa d'Amsterdam, amb una altra família de jueus i un metge, fins que algú els va denunciar i les SS van descobrir el seu amagatall i els van detenir.

Aquest documental conté escenes de ficció basades en el diari de la noia, i també recull el testimoni de les persones que van conèixer i ajudar els Frank i que van coincidir amb l'Anna poc abans que morís de tifus al camp de concentració de Bergen-Belsen.

Otto Frank, el pare de l'Anna, va ser l'únic que va tornar viu a Amsterdam. Després de la guerra, va publicar el diari de la seva filla, que s'ha traduït a 70 idiomes i ha inspirat pel·lícules i documentals. Però aquesta és la primera producció que ensenya una part desconeguda de la protagonista que el seu pare va guardar i no va incloure al llibre.

T11 - Adolf Eichmann. Amor, traïció i mort

"Adolf Eichmann. Amor, traïció i mort", a "Cronos"

El tinent coronel de les SS Adolf Eichmann va dissenyar metòdicament tota la logística necessària per al transport de les persones que serien assassinades en els camps d'extermini. "Cronos" reconstrueix la història.

"Adolf Eichmann. Amor, traïció i mort", a "Cronos"

"Cronos" emet el documental "Adolf Eichmann. Amor, traïció i mort". Aquest documental reconstruirà els fets relacionats amb Adolf Eichmann, un dels buròcrates més importants del règim nazi, responsable de l'organització logística del transport de les víctimes dels camps d'extermini.

Una imatge del documental "Adolf Eichmann. Amor, traïció i mort"

Eichmann va néixer a Solingen, Alemanya, el 19 de març de 1906. Va ser un tinent coronel de les SS que va dissenyar metòdicament tota la logística necessària per al transport de les persones que serien assassinades en els camps d'extermini. Va ser un dels principals responsables de l'Holocaust, l'assassinat de milions i milions de persones, especialment jueus, per part dels nazis.

Després de la guerra, Eichmann va viure cinc anys a Àustria i, quan es va sentir més perseguit, va fugir amb nom fals a l'Argentina. Va ser imprudent, ja que va concedir una entrevista a un periodista nazi i el seu fill va començar a sortir amb la filla d'un supervivent de l'Holocaust, fet que va provocar el seu reconeixement. Els serveis secrets israelians van planificar el seu segrest i trasllat a Jerusalem.

El segrest d'Eichmann va representar un impacte arreu del món. La manera de portar-lo a terme, tan irregular, va causar rebuig, mentre que al mateix temps la monstruositat del personatge i el mal que havia causat va fer que bona part del món es posés al costat d'Israel. Finalment, el tinent coronel nazi va ser jutjat a Jerusalem i condemnat a mort.

El documental de "Cronos" narrarà i reconstruirà aquests fets, situant l'espectador a mitjans dels anys cinquanta en el context històric del nazisme, moment històric que es va cobrar milions de vides, especialment de jueus.

El documental mostrarà la història del buròcrata eficaç, de l'home que no odiava especialment els jueus, que, simplement, pensava només en termes de productivitat

En definitiva, el documental "Adolf Eichmann. Amor, traïció i mort" de "Cronos" serà una reconstrucció molt ben feta dels fets que van envoltar un dels personatges més importants i monstruosos del règim nazi

T11 - Clemenceau, el pare de la victòria

"Clemenceau, el pare de la victòria", a "Cronos"

"Cronos" s'aproxima a una de les figures clau en la història de la França recent: Georges Clemenceau. El polític francès va tenir un paper determinant en un moment, en plena Primera Guerra Mundial, en què els alemanys assetjaven París i els aliats semblaven condemnats. La seva determinació durant la guerra va ser fonamental i els seus conciutadans el van batejar com "el pare de la victòria".

Clemenceau visita les trinxeres a "Clemenceau, el pare de la victòria"

"Clemenceau, el pare de la victòria", a "Cronos"

Charlotte Beauséjour, una jove periodista quebequesa viatja a França per fer una biografia de l'estadista francès Georges Clemenceau, heroi de la Primera Guerra Mundial. El 1917, les tropes alemanyes, reconstituïdes arran del fracàs al front oriental, amenacen París, mentre que l'exèrcit francès viu una onada de motins. Amb l'aigua al coll, França necessita un salvador. Contra tot pronòstic, el 1917, "el Tigre" Clemenceau -malnom que dóna fe de la seva reputació- és nomenat president del Consell i es fa càrrec del govern i, per tant, de la direcció de la guerra. Malgrat la reticència inicial de Clemenceau, president i periodista arriben a fer amistat, fet que permet a Charlotte copsar els matisos de la personalitat del mandatari i l'ajuda a entendre, també, la seva política.

"Clemenceau, el pare de la victòria" acosta a l'espectador la figura d'aquest polític a través de la mirada de la periodista quebequesa, però també dels seus amics i adversaris. Així, en aquest treball hi desfilen personatges influents com Georges Mandel, el general Mordacq, Georges Wormser, d'entre els col·laboradors, però també alguns dels seus adversaris destacats, com Raymond Poincaré o Aristide Briand, sense oblidar la presència d'un dels seus grans còmplices, Claude Monet.

T11 - La cançó de Roland

"La cançó de Roland", a "Cronos"

"Cronos" analitza què hi ha de cert en la famosa cançó de Roland

"La cançó de Roland", a "Cronos"

"La cançó de Roland" és un viatge de 1.200 anys al passat, buscant els orígens i el significat d'una de les peces literàries més antigues i més conegudes de la cultura europea. El documental investiga els fets històrics que es relaten al "Cantar de gesta" mitjançant tres eixos narratius principals:

- El relat del guionista i director Olivier van der Zee, després que descobrís en el País Basc una placa en homenatge als soldats bascos que van derrotar l'emperador Carlemany, contradient el que ell va aprendre de nen, que un exèrcit de 400.000 sarraïns va aniquilar la seva rereguarda comandada per Roland.

- La recreació històrica de la campanya de l'exèrcit de Carlemany, de l'any 778, per la presa pacífica de Saragossa, els governants de la qual van sol·licitar la seva protecció davant l'emirat de Còrdova.

- Les prospeccions arqueològiques en els llocs on es va poder produir l'atac, tractant de trobar proves que permetin determinar l'escenari real d'aquella emboscada coneguda com la batalla de Roncesvalls.

T11 - L'últim estiu de pau

L'inici de la Primera Guerra Mundial, a "Cronos"

"Cronos" emet el documental "L'últim estiu de pau".

"L'últim estiu de pau", a "Cronos"

El 28 de juny de 1914, l'arxiduc Francesc Ferran, hereu al tron d'Àustria, és assassinat a Sarajevo. La mort va ser el desencadenant de la Primera Guerra Mundial, que va començar al cap de cinc setmanes. Aquest documental reprodueix detalladament les cinc dramàtiques setmanes prèvies a l'inici de la guerra, i intenta reflectir les complexes motivacions i les decisions que van prendre els dirigents polítics i els diplomàtics europeus. Basat en documents originals, el documental fa un recorregut pels despatxos i sales de reunions dels diferents nuclis de poder del continent europeu, i també per les cafeteries i llocs de trobada de Berlín i Viena, on tenien lloc les converses entre ambaixadors, militars i representants de partits polítics.

T10 - Lluís XVI, l'home que no volia ser rei

"Lluís XVI, l'home que no volia ser rei", a "Cronos"

El programa d'Enric Calpena ens descobreix com es va generar la Revolució Francesa.

"Lluís XVI, l'home que no volia ser rei" (1a part)

"Lluís XVI, l'home que no volia ser rei", a "Cronos"

Lluís XVI no va ser, ni de bon tros, el pitjor rei de la història de França. Els revolucionaris francesos el van acusar de ser el principal instigador dels abusos que el poble havia viscut. Però el cert és que Lluís XVI va ser un home benintencionat, però feble i amb poc criteri polític. La seva indecisió, la seva personalitat poc definida, el van condemnar.

Lluís no havia d'haver estat rei, li tocava en primer lloc al seu pare, i, si no, al seu germà gran. Però tant el seu pare com el seu germà van morir abans d'hora i Lluís va ser coronat rei de França. Des del principi del regnat, Lluís serà molt conscient que la monarquia està en la corda fluixa. El país està en una situació econòmica molt precària, en bona mesura a causa dels abusos dels més poderosos. Qualsevol tímid intent de reformar aquesta situació veurà una oposició tan radical que farà recular Lluís XVI i els seus ministres. És una cursa que sembla imparable cap al desastre.

I tot això succeeix enmig de la gran esplendor de la cort de Versalles, un palau que en el darrer quart del segle XVIII es veurà magnífic, just abans de la revolució que sacsejarà els fonaments de França. Cortesans, ministres, aristòcrates, la mateixa reina... Tothom conspira i vetlla pels seus interessos, sense preocupar-se de les conseqüències dels seus actes. Només el rei, amb més bona intenció que habilitat, intenta salvar la terrible situació.

Aquesta història és la que explica "Cronos" en un documental francès extraordinàriament ben fet, rodat al mateix Versalles i que ens permet entendre molt millor com es va generar la Revolució Francesa, un dels esdeveniments més importants de la història.

"Lluís XVI, l'home que no volia ser rei" (2a part)

"Lluís XVI, l'home que no volia ser rei", a "Cronos"

A França s'acosta la revolució, però els aristòcrates creuen que la solució de tots els problemes del país passa per augmentar encara més els privilegis dels poderosos. Com més diners tinguin els que ja en tenen molts, millor, perquè així podran gastar més, diuen. I a més, com més privilegis tinguin els aristòcrates, més els respectaran les classes baixes.

Aquest cinisme, sense que cap d'ells s'ho pugui imaginar, els està acostant pas a pas cap a les guillotines que ja s'estan construint. Lluís XVI, el rei, se sent impotent. Ell és un home conservador, però entén que s'han de canviar moltes coses per evitar que França s'enfonsi. A més, els esdeveniments internacionals encara han apropat més l'hora del desastre. El suport de França als rebels nord-americans està resultant massa costós. Encara que l'objectiu d'afeblir els britànics s'està aconseguint, el preu que s'ha de pagar és excessiu per a les arques ruïnoses de França.

En el documental assistim a aquesta voràgine d'intrigues, aquesta espiral que està portant tots aquells aristòcrates a ser devorats per la revolució. El documental, fet amb un rigor i amb un luxe excepcional, ens mostra aquells darrers anys de la vida a la cort de Versalles, cada cop més cega i sorda davant del món que s'està enfonsant al seu voltant.

T10 - El preu de la pau

L'Alemanya del 1918, a "Cronos"

El programa d'Enric Calpena fa un retrat de la situació interna del país després de la derrota a la Guerra Mundial.

"El preu de la pau", a "Cronos"

"Cronos", el programa de documentals històrics que presenta i dirigeix Enric Calpena, s'acosta aquesta setmana a l'Alemanya de després de la Primera Guerra Mundial en una sèrie de dos capítols elaborada per la televisió bavaresa que retrata com va viure el país els dos primers anys de la postguerra.  

El primer capítol, "El preu de la pau", que s'emet aquest diumenge, situa el repàs dels esdeveniments al 1918. Alemanya viu una situació desesperada. Perdran la guerra i la derrota provoca una revolució interna i una lluita aferrissada.

Els últims dies abans de la rendició, els militars alemanys i la monarquia van maniobrar per mirar de culpabilitzar de la derrota un pretès enemic interior, els comunistes. Mentre es negociava l'alto el foc definitiu, la revolta de molts sectors populars avançava cap a la revolució. Els mariners de l'Armada es van amotinar i als carrers de Berlín van començar a aparèixer homes armats.

Aquest ambient de caos, de tensió, de conflicte intern que porta cap a una guerra civil, és el que narra el documental, elaborat a partir de dietaris i escrits dels protagonistes dels fets i de la reconstrucció dels escenaris d'aquella etapa convulsa.

La setmana vinent, "Cronos" avançarà el calendari fins el 1919,  per recordar les negociacions del Tractat de Versalles i com les van viure els dirigents alemanys i la seva població.

L'Alemanya del 1919, a "Cronos"

El programa d'Enric Calpena fa un retrat de la situació interna del país després de la derrota a la I Guerra Mundial.

"Cronos", el programa de documentals històrics que presenta i dirigeix Enric Calpena, s'acosta aquesta setmana a l'Alemanya de després de la Primera Guerra Mundial en el segon capítol d'"El preu de la pau", una sèrie de la televisió bavaresa que retrata com va viure el país els dos primers anys de la postguerra.

En el segon capítol, Alemanya està a punt de caure en una guerra civil. Molts sectors revolucionaris s'emmirallen en la nova Unió Soviètica. Volen un país més just, farts de les classes dirigents i dels militars que han portat a una catàstrofe no només Alemanya sinó tot Europa.

Però també hi ha molts sectors de la població que consideren que la guerra s'ha perdut no pas per la ineficàcia i la corrupció militar, sinó precisament a causa dels comunistes, a qui consideren uns traïdors. La violència anirà creixent. Tots dos bàndols estan fortament armats i els morts se succeeixen. Però, de mica en mica, els militars aliats amb els socialdemòcrates s'aniran imposant a sang i foc gràcies a una repressió terrible i cruel.

Aquella república amb capital a Weimar, que havia nascut de les cendres d'un imperi autoritari, encarava un futur negre. Una Alemanya derrotada, dividida, on les forces de la dreta més extrema acabaven d'aconseguir imposar-se per la violència, estava emprenent el camí que tretze anys més tard la duria fins al nazisme.

Aquest camí terrible és el que mostra aquest documental alemany que retrata de manera minuciosa aquells primers mesos de la República de Weimar. Un documental rigorós, ben ambientat i ben interpretat, que convida a conèixer una història gairebé desconeguda.